La Ciutat 
Ajuntament 
Seu Electrònica 
Transparència 
Serveis 
El Museu de Valls presenta l’exposició “Picasso i l’art del gravat (1904-1971)”, una mostra amb la que el Museu es vol sumar a la commemoració internacional del 50è aniversari de la mort de Pablo Picasso (Màlaga, 1881 – Mougins, 1973). Aquesta iniciativa confirma la voluntat de la institució, no només d’estudiar, promoure i reivindicar els artistes nascuts i/o vinculats a la ciutat, sinó de prestar atenció vers els grans noms de l’art català i universal.
La inauguració de l’exposició, produïda pel Museu de Valls i comissariada per l'historiador de l'art Sebastià Sánchez Sauleda (Barcelona 1981), tindrà lloc dissabte dia 16 de setembre a les 12 del matí. I la mostra es podrà veure al Museu de Valls fins el dia 12 de novembre, els dimarts de 17 a 20 hores, de dimecres a dissabte d'11 a 14 hores i de 17 a 20 hores, i diumenges i festius d'11 a 14 hores.
“Picasso i l’art del gravat (1904-1971)” mostra més d’un centenar de gravats, d’una quinzena de col·leccions particulars, procedents de Valls, Almacelles, Manresa, Barcelona, Cardedeu i Tarragona; galeries com Gothsland Galeria d’Art de Barcelona i museus com el Museu de Lleida, dipositari de la col·lecció de gravats d’Antoni Gelonch.
L’exposició s’articula al voltant de les grans sèries de gravats que va realitzar, com la Suite dels Saltimbanques, la primera estampada els anys 1904-1905, seguit de la Suite Vollard de l’any 1930-1936 i el Carnet de Royan de l’any 1940. També hi seran presents La Tauromaquia de l’any 1959 i El entierro del Conde de Orgaz de l’any 1969 (dues sèries editades per la l’editorial Gusatu Gili, vinculada a la nostra ciutat a través de la família Barbat Gili), la Suite 347 de l’any 1968, la Suite 156 de 1970-1971, així com diversos exemplars de linogravats editats entre 1954 i 1968. A través de totes aquestes obres es podrà apreciar l’evolució artística de Picasso prestant atenció a un capítol fonamental dintre de la biografia d’un artista que amb la qualitat dels seus gravats es va situar a l’alçada de grans noms de la història com Dürer, Rembrandt o Goya.
Àmbits de l’exposició
La Suite des Saltimbanques
Realitzada entre 1904 i 1906, etapa que cal situar entre l’època blava i rosa, la sèrie aborda temes vinculats a escenes de pobresa, retrats de dona, saltimbanquis, personatges relacionats amb el món del circ i escenes familiars protagonitzades per acròbates. Totes les estampes van ser tractades per Picasso amb gran poètica i delicadesa, però també amb un fort sentit caricaturesc, que ja es deixava sentir en la producció artística d’aquells anys. Amb aquestes obres, aiguaforts i puntes seques, l’artista va començar un idil·li amb el gravat que no abandonaria fins a la seva mort l’any 1973 dels quals aquí en podem veure dos exemplars de la sèrie.
La Suite Vollard
Entre 1930 i 1936 Picasso va crear per encàrrec del marxant d’art Ambroise Vollard (1868-1939), cent estampes centrades en quatre temes principals: El taller de l’escultor; El minotaure; Rembrandt; i La batalla de l’amor, assumpte estretament vinculat al llibre L’obra mestra desconeguda (Le chef-d’oeuvre inconnu, 1831) d’Honoré de Balzac (1799-1850), que tant havia interessat a l’artista. La sèrie, de la qual en presentem dues estampes, va ser completada l’any 1937 amb la inclusió de tres retrats de Vollard i esdevé el testimoni del domini que Picasso tenia de diverses tècniques de gravat (burí, punta seca, aiguafort, aiguatinta). En aquest àmbit, al costat de la Suite Vollard presentem Jeu sur la plage, un gravat realitzat el 7 de març de 1933 on les banyistes esdevenen el tema principal.
Picasso i el seu compromís polític
L’esclat de la Guerra Civil va afectar profundament a Picasso, que ràpidament demostrà les seves simpaties pel bàndol republicà acceptant la direcció honorífica del Museo del Prado. Posteriorment plasmà el seu rebuig a Franco i als horrors bèl·lics en les dues estampes titulades Sueño y mentira de Franco (1937) i també pintà El Guernica (1937), destinat a presidir el Pavelló Republicà espanyol a l’Exposició Internacional de París l’any 1937. Acabat el conflicte espanyol, esclatà la Segona Guerra Mundial i Picasso mantingué el compromís amb els amics espanyols i francesos, ajudant-los en els seus projectes. A partir de 1944 malgrat no estar interessat en la política activa s’afilià al Partit Comunista Francès, del qual el diari L’Humanité n’exercia les funcions de portaveu, i esdevingué un ferm defensor de la pau universal a la qual invocà a través de la iconografia del colom.
El Carnet de Royan
Finalitzada la Guerra Civil espanyola, a principis de setembre de 1939 Picasso es va establir amb Marie-Thérèse Walter i la seva filla Maya a la localitat de Royan (departament de la Charente-Maritime, a la regió de Nouvelle-Aquitaine). Inicialment ocupà el primer pis de la Vila Gerbier de Jonc i posteriorment llogà un taller al tercer pis de la vila Les Voiliers, on va treballar en la creació d’un carnet de dibuixos entre el 30 de maig i el 22 d’agost de 1940. L’obra, composada majoritàriament per retrats femenins i masculins, va ser editada en format facsímil el 1948 per l’editorial Cahiers d’Art en una enquadernació de lli afegint-hi alguns estudis fets a París l’any 1942.
Els linogravats
Amb més de seixanta anys d’edat Picasso seguia amb ganes d’innovar i de reinventar-se contínuament, motiu pel qual habitualment experimentava amb els mitjans artístics que treballava. Aquesta recerca el va portar als anys cinquanta a interessar-se pel linogravat, variant del gravat en fusta (xilografia), que empra una base de linòleum per a crear el grafisme en relleu. En col·laboració amb Hidalgo Arnéra, propietari de l’estudi d’impressió Imprimerie Arnéra situat a la localitat de Vallauris, entre 1954 i 1968 realitzaren plegats uns dos-cents linogravats que plasmaven temes habituals de l’artista com retrats femenins, natures mortes, escenes de dansa i el món taurí
Picasso i els toros: La Tauromàquia i Toros i toreros
L’interès de Picasso pel món dels toros té el seu origen quan el seu pare, José Ruiz Blasco, el portava de petit a la plaça de Màlaga. Amb el pas del temps aquesta temàtica va esdevenir habitual en la seva producció artística, protagonitzant pintures, dibuixos, gravats i ceràmiques. L’any 1959, en connivència amb l’editor i bibliòfil Gustau Gili (1906-1992), acordà il·lustrar per a Ediciones de La Cometa el tractat escrit el 1796 per José Delgado (Pepe-Hillo) titulat Tauromaquia o el arte de torear. El resultat, vint-i-sis aiguatintes al sucre, escenifiquen amb gran vivacitat diversos moments de l’art taurí a finals del segle XVIII. Temps després, el 1961, també il·lustrà el text de Luis Miguel Dominguin titulat Toros y toreros pel qual emprà la feina feta en tres quaderns dibuixats anys abans.
La Suite 347 (16 de març – 5 d’octubre de 1968)
Entre el 16 de març i el 5 d’octubre de 1968, Picasso va crear la Suite 347 composada per tres-cents quaranta-set aiguaforts. El conjunt, articulat al voltant de quatre grups temàtics dividits en La Celestina (66 estampes); Picasso, la seva obra i el seu públic (49 estampes); Mitologies i circs (126 estampes) i el Pintor i els seus models (106 estampes), va ser presentat per primera vegada a la Galerie Louise Leiris de París la tardor d’aquell mateix any. L’esdeveniment va estar marcat per la polèmica que generà l’erotisme d’algunes estampes, motiu pel qual aquestes es van haver d’exhibir en una sala privada i tancada al públic general habilitada dintre de la pròpia galeria francesa.
El Entierro del Conde de Orgaz
Entre el gener de 1957 i l’agost de 1959, Picasso va realitzar un exercici d’escriptura automàtica per tal de confeccionar un homenatge a El Greco, donant a llum un poema sense signes de puntuació on hi conflueixen escenes costumistes de la infantesa, barrejades amb imatges surrealistes i eròtiques. Onze anys després, l’11 d’agost de 1966, Gustau Gili va tenir l’oportunitat de veure’l en el transcurs d’una visita a Mougins i li proposà d’editar-lo. Picasso acceptà tirar endavant el projecte amb la condició que el poeta Rafael Alberti en redactés el pròleg (No digo más que lo que no digo), i va escollir imatges de nans, equilibristes, saltimbanquis, homes armats i figures mitològiques per acompanyar el text. El resultat final va ser un llibre que va veure la llum l’any 1969 a la ciutat de Barcelona.
L’últim Picasso: la Suite 156
Amb més de noranta anys Picasso seguia treballant i, entre 1970 i 1972, va donar a llum la Suite 156. Aquesta sèrie no és homogènia temàticament i es caracteritza per presentar una mirada enrere a la vida i l’obra de l’artista, prestant atenció a assumptes com el circ, l’erotisme o el nu femení que l’havien acompanyat al llarg dels anys. També li serví per retre homenatge a aquells pintors com Rembrandt, Degas, Goya, Murillo o Delacroix que tant havia admirat, demostrant que malgrat l’avançada edat mantenia la seva creativitat intacta.
VALLS · 13 DE SETEMBRE DE 2023
